De nou, Ucraïna
i Rússia

12 Abr 2025

Certament, parlant dels dirigents actuals de la UE, en especial la Comissió Europea, no es pot dir que sàpiguen on són i què han de fer; l’episodi del kit de supervivència és, a tall d’exemple, monumentalment ridícul. Ara bé, els USA, amb el kit MAGA-TRUMP, no es queden enrere i aconsegueixen el primer premi del podi de la grotesca i inquietant situació actual.

Tanmateix, cal reconèixer que Trump té raó quan assenyala a Europa i li diu: “si vols està segura, paga’t la defensa”. No siguem tan ingenus de creure que la protecció militar americana via OTAN era un regal, sinó que era una part de la seva política de ser “el gendarme del món”. Senzillament, ara, els EE UU no tenen recursos suficients per a continuar fent aquest paper, perquè la seva balança comercial, dèficit i deute exterior són inassumibles. Avui els Estats Units mantenen centenars de bases militars arreu del món, tot intentant de mantenir la seva influència mundial. Però, això cada dia és més car i més ineficient. Les intervencions militars o les pressions econòmiques a la desesperada de Trump, en modo Al Capone, són més aviat reactives i indiquen més aviat por que una estratègia de lideratge.

En el context de la crisi sistèmica actual per la necessitat d’abandonar els combustibles fòssils i acabar amb els usos desmesurats, banals i depredadors d’energia, els dèficits estructurals no es poden sostenir indefinidament. Per això Trump està obsessionat amb els aranzels, una mesura econòmica que funcionava al segle XIX, però que és molt poc probable que ho faci al segle XXI. La veritat és que l’evolució actual dels EE UU ens recorda cada vegada més el col·lapse de l’Imperi romà, que no es va produir per cap enemic exterior, sinó pels seus problemes interns. No va passar d’un dia per l’altre, però va ser inexorable.

Ras i curt: la UE i els Estats Units han fet moltes bestieses per mantenir una hegemonia cada vegada més difícil, però això no vol dir que Rússia, més aviat Putin, sigui el bo de la pel·lícula. Ni de bon tros. D’entrada, cal reconèixer que l’error estratègic més gran dels nord-americans, amb la complicitat europea, no va ser el manteniment de l’OTAN, ni l’intent d’incorporar al club militar el màxim de països fronterers a Rússia, ni “el cop d’estat” a Ucraïna, conegut com a Maidan, recolzat per milers d’ucraïnesos, ni el no respectar la literalitat del protocol de Minsk i del Memoràndum de Budapest. Va ser, sobretot, aprofitar-se de manera fastigosa del col·lapse de l’URSS per introduir un capitalisme ganster, això sí amb la complicitat de les elits russes, i condemnar la població ex-soviètica, i encara ara traumatitzada a una misèria brutal i creixent en els 90. La seva reacció va ser donar suport a un tirà, membre de la sinistra KGB, és a dir, perdre llibertats a canvi d’un redreçament econòmic i psicològic. És el mateix que va passar a Alemanya i que va profetitzar Keynes en el seu famós llibre, Les conseqüències econòmiques de la pau: “si escanyeu tant els alemanys es buscaran un dictador”. Justa la fusta.

Quant a la Rússia actual cal recordar que, sens dubte, és una potència nuclear (el nombre d’ogives no es pot comptabilitzar com si fossin tancs), però, en absolut, econòmica, malgrat els seus enormes recursos naturals. Si no canvien molt les coses, potser acabarà sent una colònia xinesa. Recordo, fa molts anys, quan encara existia l’URSS, haver fet un viatge a aquest país. Una anècdota em va fer veure que era un gegant amb peus de fang: aviat em van avisar que no comprés res fabricat a la segona quinzena de qualsevol mes. La raó de tan pintoresc advertiment era que les fabriques, durant la primera quinzena mensual, sempre tenien mancances de matèries primeres o de materials necessaris per a la producció, de manera que aquesta restava parada durant una gran part d’aquell període. Ara bé, a la segona quinzena calia complir amb la producció programada i aleshores era un autèntic desori i sortien de les fàbriques cotxes, màquines de cosir, mistos, neveres, etc… de pèssima qualitat, que ningú volia. Hi havia per tot arreu del seu immens territori, magatzems plens d’aquesta mena de productes. Vet aquí, un indicador de com va col·lapsar l’URSS i dubto molt que aquesta manera de fer, que va durar 60 o 70 anys, no hagi deixat petjades encara avui…

Hi ha, a més, un factor clau: l’imperialisme. La Rússia actual té una mentalitat i unes actuacions que són clarament imperialistes. És la seva tradició: va ser imperialista la Rússia tsarista, ho va ser l’URSS, i ho vol ser, i actua com a tal, la Rússia actual.

Ah! Cal recordar, que quan es fa referència a Crimea, es recalca que és de cultura russa, justificant de passada l’annexió per la força per part de Putin. Actualment és prou cert, però a finals del segle XVIII (existeix un cens) el 98% de la població era tàrtara. La seva resistència a la russificació va fer que Stalin, el 1944, que no tenia gaires manies, fes deportar la majoria de la població autòctona a l’Uzbekistan i Crimea va ser repoblada amb gent d’ètnia i/o cultura russa.

Ara fa tres anys, quan va començar la invasió russa d’Ucraïna vaig buscar informació contrastada que respongués a les meves preguntes i vaig escriure un article sobre les conclusions que en vaig treure. Com que la guerra, perdó, l’operació militar especial continua… doncs, he pensat que seria bo repescar-lo, tot esporgant aquelles parts que han perdut actualitat. Som-hi:

Una mica d’història d’Ucraïna

…. Es diu que russos i ucraïnesos són “pobles germans”, i és bona veritat. Segles de vida en comú, dos llengües força semblants i una geografia sense obstacles físics, de grans planures i rius amples i tranquils, que fan molt difícil establir-hi el concepte de frontera. Però al mateix temps amb fortes diferències de caràcter. És allò que es diu familiarment: “Són tan diferents, que sembla mentida que siguin germans!”.

Vegem algunes d’aquestes diferències: Ucraïna té una gran diversitat regional: com més cap l’est més influència russa tant en la llengua con la religió, i com més cap l’oest més fort és el sentiment d’identitat nacional ucraïnesa i el caràcter mixt del cristianisme (oriental i occidental). Al llarg de la seva història, Ucraïna ha estat sota l’òrbita russa o sota la polonesa. I en un principi el nacionalisme popular ucraïnès va ser més anti -polonès i anti jueu que anti rus.

Durant el segle XX, va ser un dels escenaris principals tant de la Guerra Civil russa com de la Segona Guerra Mundial. En el primer cas, una part dels ucraïnesos pro russos van lluitar a favor dels russos rojos i una altra a favor dels blancs. I en la Segona Guerra Mundial, una part dels nacionalistes ucraïnesos van lluitar al costat dels alemanys i altres en contra.

Per a entendre la Ucraïna actual cal parlar sobretot de Galitzia, a la zona occidental, amb un clar predomini de la llengua ucraïnesa, que va estar sotmesa durant dos segles a règims polonesos o austríacs, clarament opressius, i que fins l’època d’Stalin mai va estar sotmesa a Rússia. És en aquesta zona on va néixer, durant el segle XIX, un fort sentiment nacionalista. I a l’època post soviètica aquesta ideologia és la que s’ha estès cap la resta del país, amb el conseqüent nerviosisme rus. Dos fets principals són sempre destacats en aquesta narrativa: la revolució bolxevic com un assumpte rus o fins i tot jueu, sense tenir en compte que molts ucraïnesos van formar part de la direcció del partit comunista i, sobretot, la impressionant i mortífera fam dels anys trenta, coneguda com a HOLODROM (literalment vol dir en ucraïnès: “matar de gana”), que va causar més de 4 milions de morts, bàsicament ucraïnesos, perquè es van negar a la col·lectivització de les seves terres. Quan es parla de la fam d’Ucraïna dels anys trenta sota Stalin, no vol dir, solament, que la desnutrició va fer estralls, sinó que molta, moltíssima gent va morir literalment de gana, en un país considerat com el graner d’Europa, per la seva riquesa agrícola, bàsicament de cereals.

Això va ser terrible, i segur que va provocar un fort ressentiment anti rus i anti soviètic, tot i que molts historiadors i analistes hi passen de puntetes; però és un factor cabdal per a entendre els sentiments ucraïnesos. És un fet d’una magnitud tal que de ben segur explica moltes coses. Els nacionalistes ucraïnesos ho qualifiquen de “genocidi comunista-rus” contra el poble ucraïnès, tot i que és cert que també hi va haver una gran mortalitat en altres zones de l’URSS, però, en cap cas, comparable a la catàstrofe ucraïnesa. El 2008 el Parlament europeu ho va qualificar de “crim contra la humanitat”.

Durant la Segona Guerra Mundial, els invasors alemanys van ser rebuts com a llibertadors per molts ucraïnesos occidentals, que havien patit la crua repressió estalinista i la “Gran Fam”. I aleshores, de nou es va produir una divisió entre el poble ucraïnès: el bàndol majoritari va lluitar amb l’exèrcit soviètic contra el feixisme i el minoritari, nacionalistes de la Ucraïna occidental, que va lluitar al costat dels alemanys “nazis”. Però, cal aclarir que els ucraïnesos occidentals no van ser els únics “col·laboracionistes”: també els russos de l’exèrcit de Vlassov, tàrtars, txetxens, cosacs, etc…, van tenir representants en l’exèrcit alemany. I a l’Europa occidental va passar el mateix, ¿o és que no hi va haver “col·laboracionistes” francesos, noruecs, anglesos, etc…?

A partir del 2014, amb la revolta de Maidan aquest nacionalisme ucraïnès occidental es va anar estenent cap a tot el país, encara que a l’est i al sud, amb una població majoritàriament de parla russa, hi ha va haver una forta resistència. Aquest arc, que va des de Kàrkhov fins a Odessa, no havia format part d’Ucraïna fins als anys vint del segle passat: els russos el van incorporar perquè era una zona industrialitzada i als bolxevics els interessava tenir una base obrera en un país fortament camperol com Ucraïna (cal recordar que la revolució bolxevic es recolzava en els obrers i menystenia els camperols). Tot i que aquesta zona conserva una forta memòria de la Segona Guerra Mundial, a partir de 1991, any de la descomposició de l’URSS, anava tendint cap a una lenta ucraÏnització. Una de les coses sorprenents del desenvolupament d’aquesta guerra, malaurada i terrible, és la reacció contrària o gens entusiasta de la població d’aquesta zona a la invasió russa, encara que són majoritàriament russofons.

La tradició política és una altra diferència entre russos i ucraïnesos. Ucraïna ha estat un territori en el límit i en la confluència de grans imperis (turcs, polonesos, russos). El propi nom U-Kraine significa alguna cosa que es podria traduir com “en el límit” o “en la frontera”, un lloc on l’autoritat imperial gairebé no hi arribava. Això va comportar una certa llibertat i un esperit de frontera del tipus “Far West”. Els herois d’aquesta tradició ucraïnesa eren els “cosacs” lliures que van lluitar contra els polonesos, els turcs o els russos, però absorbint trets de les seves respectives cultures; per exemple, “Maidan”, que vol dir plaça, és una paraula turca. Tot això és ben diferent de la tradició russa, plena de grans tsars i cabdills absolutistes, constructors de l’Estat i de l’Imperi.

Des del punt de vista econòmic i polític, durant els anys 90, després de l’ensulsiada de l’URSS, tant Rússia com Ucraïna van patir el mateix procés de saqueig de la seva economia, dels seus recursos a mans dels antics buròcrates de l’antic règim comunista. És el que es coneix com a “privatització”, que va donar lloc al mateix tipus de capitalisme oligàrquic. Ara bé, amb Putin, a començament del segle XXI a Rússia va sorgir un poder polític “vertical”, eufemisme d’híper-autoritari i altament centralitzat, en el qual era obligat reconèixer la primacia de l’Estat. Però, a Ucraïna això no va passar i en gran part és un altre element que explica la divergència de tots dos països.

Desnazificació?

L’historiador Joan B. Culla explica que a la zona occidental d’Ucraïna, a Lituània, a Bielorússia i a Moldàvia és on, durant el segle XIX, es va concentrar el gruix de la població jueva. Recorden la pel·lícula El violinista a la teulada? Doncs, està situada en un llogarret ucraïnès on els jueus, pobres com una rata, són obligats a marxar-ne, ja que en l’imperi tsarista se´ls considerava uns indesitjables. Culla afegeix que Ucraïna va ser un dels escenaris de la Xoà (l’Holocaust), el lloc on foren assassinats uns dos milions de jueus, no pas portats d’arreu d’Europa, com a Auschwitz, sinó capturats sobre el terreny. Tanmateix, la paradoxa és que en una Ucraïna més despoblada de jueus que mai el 2016 va ser investit president V. Grossman, jueu; i el 2019, va ser elegit un altre jueu com a president, Volodimir Zelenski i atenció!, de parla russa.

En cap altre estat europeu s’ha donat una circumstància semblant, l’elecció de dos presidents jueus consecutius, menys encara en un país mancat de tradicions democràtiques i la història del qual ha conegut tants episodis d’antisemitisme sagnat. I aleshores apareix Putin, que per justificar la seva criminal agressió del 24 de febrer diu i repeteix que cal desnazificar Ucraïna… Però aquí alguns periodistes despistats i restes de simpatitzants de l’antiga URSS parlen de “nazis” a Ucraïna en referir-se al batalló Azov, com si no hi hagués aquest tipus de llunàtics penjants enlloc més d’Europa i no hi existissin proves evidents de la seva existència als exèrcits espanyol, alemany o francès.

L’Imperi rus

D’entrada, potser cal recordar que la història entre l’Europa occidental i l’oriental va començar a diferir quan, cap allà el segle XV, a l’Europa occidental la servitud dels pagesos pràcticament va anar desapareixent. Només cal recordar “els remences” a casa nostra. En canvi, a l’Europa oriental a causa d’una baixa demografia i una gran quantitat de terres per a treballar, els senyors feudals no podien permetre que els seus camperols emigressin cap les ciutats a la recerca d’una vida millor, treballant en oficis i a la llarga creant una classe mitja, base imprescindible d’un sistema democràtic liberal. La servitud a l’Europa oriental, i sobretot a Rússia, va durar fins la segona meitat del segle XIX. I, per tant, no hi havia gaires ciutadans sinó que predominaven els “mugics”, els serfs.

D’altra banda, crec que una de les claus de l’assumpte, de la qual fins ara no he trobat cap analista que en parli, però que a mi em sembla molt rellevant, és la concepció subjacent de l’Imperi rus. En tots els imperis europeus hi ha hagut un mar, un oceà, entre la metròpoli i les seves colònies. Així va ser en el cas de l’imperi espanyol, del portuguès, del francès, de l’holandès i del britànic, mentre que l’imperi rus, que es va formar a partir del segle XV , com els altres, no ha tingut aquesta característica. Això ha frenat qualsevol intent de descolonització. Aquesta idea d’un país compacte, d’imperi camuflat, va ser interioritzada no només pels russos, tant en l’època dels tsars com en l’època de l’URSS, sinó també pels imperis occidentals. Cal no oblidar que l’URSS era una potència molt soviètica, però amb mentalitat totalment imperial.

Quan l’URSS va implosionar i alguns pobles colonitzats es van separar de l’imperi rus, com els bàltics, els del Caucàs i també algun asiàtic i sobretot Ucraïna, a Rússia es va produir un daltabaix no només econòmic sinó, sobretot, psicològic. La majoria de la població russa no ho va viure com un procés natural de descolonització, pel qual ja havien passat els imperis occidentals, sinó com un greuge, com alguna cosa perversa que disminuïa la seva autoestima. A més, per a la majoria de russos l’espai comprès entre el Bàltic i la mar Negra és històricament i geogràficament rus. Així ho han après de ben petits i hi creuen a ulls clucs.

L’etapa Putin, que va confessar públicament que “la caiguda de l’URSS és la major catàstrofe del segle XX”, i que ha aconseguit el suport de la majoria de la població russa, malgrat l’opressió i la manca de llibertats, només s’explica per aquesta identificació total entre Rússia i la idea d’imperi.

S’ha parlat molt dels errors d’Occident, i més en concret dels EU i de l’OTAN, respecte a Rússia. Segur que, en gran part, són certs perquè no han entès mai com de poderós és el sentiment imperial rus i com d’humiliats es van sentir els russos en l’època post soviètica, a part de les tremendes privacions a què es van veure sotmesos. Evidentment, tenir raons, no vol dir tenir la raó, que justifiqui una guerra d’invasió tan terrible com aquesta. Es perd la raó, quan la resposta és del tot desproporcionada. I aquesta resposta ho és del tot.

Ah, amb la invasió d’Ucraïna Rússia ha fet saltar del tot els Acords d’Hèlsinki, de 1975, que garantien la integritat territorial i la inviolabilitat de les fronteres… de ben segur, la Xina n’ha pres nota i ja està donant voltes a Taiwan…