Una Espanya que podria
haver estat… ( i 2)
10 Mai 2025
El mal radical d’Espanya
El segle XIV és un segle convuls a Europa. Dos fets el marquen decisivament: la guerra interminable del Cent Anys i la propagació devastadora de la pesta negra. Regnava la histèria apocalíptica i tots els cristians havien estat educats en la idea que aquells flagells – guerra, pesta, mort i desesperació- eren un càstig de Déu. Per quina raó? Pel fet de conviure amb els jueus. Els jueus eren els culpables. Això es va convertir en un lema “Conversió o mort”, o sovint les dues coses.
El 1391 va ser un any fatídic en la història d’Espanya. En aquest any comença un “progrom”, una sèrie de persecucions contra els jueus a tota la península ibèrica, des de Sevilla fins a Girona. La violència i el saqueig van ser utilitzats com a eina per a pressionar els jueus a convertir-se al cristianisme. De fet, però, eren una coartada per a l’espoli front a una població desprotegida i indefensa, sense cap mena de suport internacional.
Aquest fet sinistre va posar els fonaments de la història espanyola posterior. La conversió massiva per evitar una mort horrible no va millorar la condició dels sefardites i, a partir d’aquell nefast 1391 la tragèdia col·lectiva no va deixar de créixer. Aviat va quedar clar que l’odi racial substituïa al religiós. Els jueus forçats a convertir-se van donar lloc a la figura dels “conversos” o “cristians nous”. Les comunitats jueves es van dividir en “conversos” i jueus, però la majoria de la població no distingia entre ètnia i religió i, per tant, els jueus cristians sempre van continuar sent considerats com a jueus.
Les tres generacions de conversos
Després del nefast 1391 els cristians nous s’enfronten a una forta hostilitat social, però també se’ls obren noves oportunitats d’ascens social en el món cristià. Entren a l’administració reial, són metges reputats, i també practiquen el dret i la banca. Aporten a la societat cristiana una bagatge hebreu potent, en forma de rigor intel·lectual, traduccions i esperit crític. Villacañas cita amb especial èmfasi el cas de Pablo de Santa Maria (antic rabí) que esdevé bisbe i un profund pensador cristià i el seu fill, Alonso de Cartagena, que serà un humanista destacat del segle XV.
La segona generació (a mitjans del segle XV) està formada per fills de conversos originals, educats ja en institucions cristianes, estan perfectament integrats i tindran una gran influència en la cultura castellana de l’època. Molts són humanistes, juristes, teòlegs i funcionaris reials. Encara pateixen sospites per la seva ascendència jueva, però tenen una gran presència intel·lectual i institucional. Contribueixen a reformular la identitat castellana i destaquen pel seu cosmopolitisme i racionalisme, pel seu domini del llatí, de l’aristotelisme i del dret romà. Sovint promouen una visió de la fe cristiana més interior i menys dogmàtica, que entrarà amb tensió amb l’ortodòxia eclesiàstica.
Però la tercera generació, cap el final del segle XV, viu clarament sota l’estigmatització i la repressió, ja que neixen a l’ombra de la Inquisició (creada el 1478). Per a la societat cristiana no són ni “cristians vells ni jueus” i els veu amb molt de recel, de manera que l’enveja i la por a la seva competència provocaran denuncies, persecucions i l’aplicació del principi de puresa de sang amb, per exemple, la denominació de “marranos”, que no és més que un instrument de neteja ètnica. Malgrat tot segueixen ocupant llocs de prestigi, però a costa d’una tensió constant. Finalment, la creació de l’estat inquisitorial frenarà la seva influència i el seu projecte de país, aquesta Espanya alternativa, quedarà substituït per una visió monolítica i excloent. La primera víctima en serà la cultura castellana que de cop quedarà separada dels vigorosos moviments humanístics que van apareixent a Europa. La figura de Nebrija, que va elaborar la primera gramàtica del castellà, és un bon exemple de la talla intel·lectual de molts conversos castellans. Per a Villacañas, els conversos van oferir una oportunitat històrica per a una Espanya plural, oberta i moderna, però va ser sufocada per les forces conservadores i de tipus militar que van imposar la intolerància com a identitat nacional.
La tempesta
Val la pena recordar que des de el segle XIV la noblesa castellana estava profundament dividida entre una noblesa tradicional vinculada als grans llinatges, molt poderosa territorialment, que sovint intentava imposar-se per sobre del poder reial, i una noblesa mitjana o en ascens, sovint vinculada a sectors conversos, burgesos o funcionaris reials, més propera a la monarquia centralitzadora. Aquest conflicte de poder, en un context de guerra civil tant a Castella com a Aragó, va ser aprofitat per Isabel de Castella i per Ferran d’Aragó, ambdós “segundones”, per enfortir la Corona: van aliar-se, d’entrada, amb les faccions que volien ordre, estabilitat i centralització, en les que van participar amb gran entusiasme la majoria de conversos, i van marginar les que defensaven privilegis feudals descontrolats. El que està ben clar és que els jueus i els conversos són els que més desitjaven una monarquia forta, tant perquè els defensés dels seus enemics, la noblesa feudal, com per dur a terme el seu projecte d’un país fort i culte i tolerant i obert als corrents intel·lectuals humanistes europeus
A tall d’exemple, els acords matrimonials que per a molts són els estatuts de la unitat espanyola, -cosa que històricament és molt discutible- van ser redactats per un marrano, Alonso de Caballeria, un eminent jurista del seu temps, que, com passa sovint amb molts nets, va tornar en secret a la religió del seu avi. És més que probable que la intenció que hi ha en el “tanto monta” fos el reflex del seu plantejament jurídic a favor de Ferran, front a les exigències castellanes de mantenir-lo com a príncep consort sense poder a Castella.
Els Reis Catòlics sabien que necessitaven els conversos per destruir les aspiracions de la noblesa política hostil, que s’havia enriquit escandalosament per la debilitat del rei anterior, Enrique IV, el de la Mercedes; però també els necessitaven per construir un estat que volien ordenat i racional. Volien mantenir la política tradicional de la monarquia envers els jueus i no tenien cap queixa dels conversos de Castella, que havien demostrat el seu sentiment de lleialtat cap a la monarquia sense ofendre la línia del cristianisme oficial.
Aleshores la pregunta clau és, per què aquesta política assenyada basada en l’ordre, estabilitat i centralització es va trencar i va començar una època de fanatisme? Els reis eren persones pragmàtiques, coneixedores dels mecanismes del poder, però de cap manera fanàtiques, tot i que alguns dels seus súbdits sí que ho eren i el 1478 van acabar imposant el seu projecte, la Inquisició. Per què el reis van trencar les aliances amb els sectors que els havien donat suport i sense els quals, ells que no eren hereus directes al tron, mai haurien a arribat a reis? Segons la interpretació de Villacañas, el fatídic trencament va ser quan la gran noblesa andalusa és va aliar amb una facció dels conversos de Córdoba i Sevilla i això va provocar que els dominics, molt fanàtics, es posessin de costat dels Reis Catòlics. Aquests es van espantar i com eren molt conscients de la seva debilitat van triar el bàndol que els oferia més seguretat. Ara bé, aquest bàndol era el més violent i intolerant. Villacañas ho explica dient que “la impotència només se sent segura amb allò que promet la omnipotència”, i això és la causa del que denomina el mal radical. No van veure les conseqüències a llarg termini.
La inquisició va començar a Sevilla. En els set anys que van de 1481a 1488 van ser cremades vives en aquesta ciutat set-centes persones i més de cinc mil jutjades i bona part de les seves fortunes van passar als reis. Segurament el que va passar a partir de llavors no estava previst per ningú. En un principi les ordres que tenia la Inquisició era la de multar als conversos sospitosos. Possiblement si els reis haguessin sigut més forts els efectes de la Inquisició haguessin estat més limitats. Un cop engegat el tribunal , els vells sentiments antijueus es van reactivar contra els humils artesans, els petits comerciants, aquells que no estaven protegits per ningú, perquè els que tenien contactes a la Cort, d’entrada, es van salvar, però a la llarga… Era inevitable que els agents de la Inquisició, sempre desitjosos de complaure als seus sobirans amb mesures salvatges que procedien de l’antisemitisme secular, anessin molt més enllà del que inicialment estava previst.
Quan es va veure les dimensions de la catàstrofe van començar les protestes, les cartes a Roma, però tot estava determinat per la forta inseguretat dels reis respecte de la gran noblesa, per l’estat desordenat i arruïnat del regne i per la pressa dels monarques per a conquerir Granada. Aquesta gran obra suposava el seu desitjat prestigi a Europa. D’aquesta manera la Inquisició es va convertir en una peça imprescindible del govern dels reis, i fins i tot, aquests la van defensar contra el Papa, tot amenaçant-lo en abandonar-lo si els turcs atacaven de nou.
Una vegada creada com a institució la Inquisició es va independitzar del context de la seva creació i com tota institució, el primer que va fer va ser expandir-se i imposar-se allà on no era necessària. Es va convertir en l’eina amb que els Reis Catòlics van competir amb la política dels grans nobles per entrar a les ciutats i controlar-les. En la lluita moderna de les monarquies patrimonials contra el poder polític de les ciutats, la Inquisició va ser l’arma específicament espanyola. Va inclinar la victòria a favor dels reis, però el preu seria regnar sobre uns espais urbans empobrits i desertitzats. Això va comportar la derrota de la ciutat, com a realitat econòmica i social, sense oblidar la seva decadència cultural.
La percepció que tenien els conversos era que els volien “desplumar”, cosa que ja havia passat un munt de vegades abans, però els jueus sempre tornaven a ser rics. És a dir, els cristianos viejos s’havien acostumat al “miracle”, és a dir, a que els jueus es refessin econòmicament i, per tant, a poder-los espoliar. Però, aquesta vegada el miracle no va funcionar i no van ser conscients que les atrocitats comeses i les que vindrien significaven la decadència econòmica.
Ara bé, cal no oblidar un actor que va tenir un pes enorme en tot plegat: la guerra de Granada. La llarga guerra estava esgotant Castella. Els Reis Catòlics van retardar l’expulsió dels jueus fins després d’haver aconseguit conquerir el regne nazarí, perquè temien amb raó que milers de persones fugissin cap al sud i reforcessin la resistència dels últims reductes. El temps de l’expulsió va ser totalment mil·limetrat: el 2 d gener de 1492 cau Granada en poder dels cristians, i el 31 de març del mateix any es produeix l’expulsió dels jueus, després de crear un clima social apropiat amb falses acusacions de practicar la usura, l’argument antisemita més antic i d’altres com l’assassinat ritual de nens. Cal remarcar que els reis van mantenir l’operació amb secret per bloquejar la fugida i el contraban de bens i fortunes.
El mal radical
Quan ens preguntem per quina raó es va produir aquest canvi d’aliances fatídic, Villacañas respon que només hi ha una resposta: perquè pogués sobreviure una monarquia dèbil, insegura, prematura, que havia nascut d’una lluita civil, resultat d’una llarga història de inestabilitat, pobresa i guerra.
Els Reis Catòlics van creure que es convertirien en forts, tot extraient de forma infame els recursos d’aquells que s’havien mostrat disposats a donar-los suport. De fet, els Reis Catòlics van dur a terme el programa polític que havia dissenyat la segona generació de conversos, però justament sense les elits que l’havien pensat en sintonia amb les elits d’Europa. D’aquesta manera, el poder regi es va quedar sense una base ferma, amb la il·lusió pròpia de la omnipotència que tot depenia de la força militar. Els reis es van llançar a realitzar el seu programa europeu amb la col·laboració de les elits més arcaiques i de les ordres religioses més fanàtiques, com els dominics i els franciscans. La propaganda es va encarregar de proclamar que tot es feia en defensa de la fe catòlica, com si aquest fi justifiqués aquests mitjans.
A canvi d’aquesta actuació insensata, dictada pel curt termini, els clergues van prometre la protecció divina de la dinastia. I va resultar tot el contrari: van anar morint, l’un darrera l’altre, tots els hereus al tron. Només va quedar Joana, de la que es temia pel seu estat mental i sobretot Felip, el seu marit, que inquietava molt al seu sogre Ferran, que temia el que va acabar passant, que aquella prematura unitat anés a parar a una dinastia estrangera. Com que després de les conversions forçades i de les fogueres no va cessar la terrible desgracia de la monarquia, que s’havia quedat sense hereus o amb una hereva dement que entregaria la corona a una dinastia estrangera, es va imposar la tesi que calia redoblar els esforços de la Inquisició per lliurar la península de tots aquells sospitosos de no ser cristians autèntics. I va començar l’època més frenètica de l’actuació de la Inquisició.
Després amb l’ajut dels estatuts de limpieza de sangre, el control de les elits és va ser més intens i la divergència amb Europa més profunda. I es va aconseguir la docilitat característica de bona part de la intel·ligència hispana, que excepte alguns casos, ha perdurat fins avui, allò que se’n diu “cultura castiza”.
Segons Villacañas, el regnat dels Reis Catòlics no representa només un projecte de consolidació nacional, sinó la derrota d’una Espanya plural, mestissa i oberta.