Epíleg

11 Jun 2025

Últimament, en dos articles he comentat el llibre de l’historiador i filòsof, José Luís de Villacañas, Érase una vez España. El mal radical de la españolez, en el que ofereix una interpretació de la història d’Espanya molt allunyada de les habituals, ja siguin acadèmiques o d’un altre tipus. El llibre de Villacañas conclou amb un epíleg que crec que val la pena sintetitzar:

En primer lloc, l’autor es pregunta com hagués estat o com hauria pogut arribar a ser la història d’Espanya si la minoria dirigent d’origen sefardita conversa no hagués estat derrotada i el seu programa s’hagués pogut dur a terme. Aquest programa presentava en el pla ètnic, integració i mestissatge; en el religiós, un cristianisme renovat i obert; en el polític, hostilitat al señorio militar i a la tirania nobiliària; en el social i econòmic, suport a les ciutats i al comerç i a l’economia productiva; en el cultural, a favor de les lletres i d’un castellà entès com una eina d’amistat civil i sobretot una clara aposta per la filosofia i la llibertat. La seva derrota va significar un canvi radical de la història d’Espanya.

Maquiavel ja sabia que les ciutats ben fortificades eren indestructibles mitjançant un setge, però els Reis Catòlics van inventar un sistema per a destruir-les des de dintre, mitjançant un Tribunal que feia miques tota possibilitat de vida urbana cohesionada, que destruïa tota amistat cívica, qualsevol mena de solidaritat i confiança mútua. Cal tenir present que la Inquisició va ser el dispositiu de control més ferri que s’hagi inventat abans de l’actual sistema tecnològic. En el context d’un poder que se sentia i sabia dèbil, però que estava dominat per aquell tipus d’ignorància obtusa que atorga el dogmatisme i que veia en la més mínima desviació doctrinal una amenaça catastròfica.

Per a un poder dèbil i una intel·ligència primària i dogmàtica el Tribunal va ser el millor recurs per eliminar una elit que reclamava formes de govern diferents; la Inquisició des del principi va ser un arma política preventiva destinada a destruir tota oposició a un poder reial acabat de formar, molt fràgil en els seus fonaments. Villacañas insisteix una vegada i una altra, que al darrera de la implantació del nefast Tribunal hi havia una monarquia pobra, necessitada de recursos, a punt sempre d’una guerra civil, insegura i anhelant d’un poder europeu pel que cada cop estava menys preparada.

La dura batalla i el trauma que va suposar es van amagar embolicats en tota mena de relats. Es va procurar per tots els mitjans oblidar tot l’horror, que va ser naturalitzat, sobretot amb l’adjectiu d’ortodòxia catòlica. Res més lluny de la veritat, ja que va amagar les fortes resistències de Roma a donar via lliure a un Tribunal molt més polític que religiós.

Així, la llegenda de la grandesa dels Reis Catòlics va amagar el seu desastre polític i va presentar com a adequat el que havia estat prematur, la fundació d’un Estat, com ho demostra la violència que va caldre utilitzar per a mantenir-lo. La continuïtat del Tribunal fins a principis del segle XIX es va dur a terme sobre l’oblit del trauma originari, que de manera ben insensata es va embellir com una grandesa. Espanya, sempre insegura de si mateixa, inconscient d’aquest passat traumàtic sobre el que es va fundar, enganxada a aquest passat pretesament grandiós, es va veure obligada a tractar com a traïció qualsevol record que qüestionés, ni que fos mínimament, la llegenda oficial. Això va obligar a exercir de nou la violència sobre els crítics, repetint de nou l’antic error. De tota manera, el que mai es va aconseguir és que el poder públic tingués el suport, la confiança i l’entusiasme del seu poble. El que hi havia era por i, en el millor dels casos, indiferència. I com a resultat, afirma Villacañas, quan el mal radical ataca els poders de l’Estat des de l’inici, després de segles d’exercici, és ben lògic que el poble no sigui tampoc virtuós. El mal radical de l’Estat sempre es transferit al poble. Mai del tot, perquè la vida sempre es molt més creativa i flexible que el poder i busca altres camins al marge del poder.

Per aquesta raó, sempre van sorgir de manera gairebé miraculosa minories conscients, gent recta, amb consciència, que detestava el poder que els sotmetia, que patien per un poble al que volien d’una altra manera, i que van lluitar per una mica de llum i de veritat. I no van ser pocs: des de Diego Hurtado de Mendoza, Juan de Mariana, Mateo Alemán, Diego de Saavedra Fajardo, Baltasar Gracian, el marquès de Esquilache, Jovellanos, Mariano José de Larra…. a Francesc Pi i Margall i tota la munió de gent a finals del segle XIX que van lluitar per una nova Espanya. Tots ells van aportar el seu esforç tant a l’experiència de la Primera com de la Segona República, per a aconseguir una segona oportunitat. Fins el 1978, diu un Villacañas no gaire convençut, generació darrera generació va creure que el poder es demostrava quan utilitzava una vegada i una altra la divisió i l’exclusió, les solucions tràgiques i violentes, com si d’aquesta manera es reparés, renovés i purifiqués una unitat originària, que en realitat mai va existir. El trauma, com una maledicció va continuar rodant, i mai es va crear un poder fort, integrador, innovador, capaç d’enfrontar-se amb realisme i valentia als problemes del temps i elaborar i dur a terme un projecte comú.

Certament, Espanya no és l’únic país que compta amb una història amb un mal radical sense tenir en compte que no hem parlat de la conquesta i colonització americana, un altre aspecte tràgic que es va mantenir oblidat, protegit pel vel de la distància. Els anglesos també tenen el seu imperi prepotent i racista, els nord-americans l’esclavatge, els belgues la colonització africana, els holandesos l’apartheid, els russos la Sibèria infinita plena de morts i el seu gulag. Tard o d’hora, el mal radical que s’amaga en el fons de la història assalta els pobles i posa l’ou de la destrucció en el camí del futur. Només un poble s’allibera del seu passat quan el reconeix i el recorda. Alguns pobles ho han fet, però Espanya no, i per ara, no mostra cap signe de voler-ho fer.

Conclusions

La tesi de Villacañas és ben clara: els Reis Catòlics van formar un Estat excloent i prematur, que va creure que es feia fort amb la derrota del programa dels conversos i que, de fet, el que va aconseguir es transmetre al país la convicció que la unitat s’imposa a través de la violència d’un Tribunal. I el pitjor va ser la violència que es va necessitar per fer oblidar les conseqüències de tot plegat, com si fos la cosa més natural del món, senzilla i inevitable. La tragèdia va consistir en llançar-se a un programa històric expansiu i prestigiós al mateix temps que portava a la destrucció a aquells que havien forjat el millor esperit hispà i creure que es podia dur a terme oblidant aquell esperit que l’havia concebut.

Les elits triomfants van imposar a tots els pobles peninsulars, amb fortes resistències que encara subsisteixen, la cultura hidalga i el valor militar, el sentit rigorós de l’honor, la misogínia més ferotge, l’esperit d’aventura i conquesta com a forma econòmica –com a exemple la colonització d’Amèrica–, el rebuig a un tipus de vida racional i prudent, la improvisació, la por i el procediment judicial arbitrari, o bé l’acció militar, com la manera habitual de tractar de forma segura qualsevol assumpte polític. Aquesta manera de fer es va convertir en l’única manera de ser espanyol. La imposició de la manera de ser de Castella, amb el sentit de casta dels hidalgos, prototípica del cristiano viejo, va resultar letal. Tot allò diferent era sospitós, per totes bandes es veien amenaces a l’ortodòxia, fantasmes que no eren altra cosa que l’expressió de la pròpia debilitat. Les elits de teòlegs i de “rudos” aristòcrates, que es menystenien mútuament, van entregar els seus pobles a l’opressió. Van aconseguir implantar la tirania a un poble al que van empobrir, degradar i envilir. D’aquí va sorgir una societat caracteritzada per la pobresa, la desconfiança i la picaresca. Van ser unes elits de control, no formadores d’un poble, i, per tant, van generar un tipus de poder completament antiliberal.

Així es va formar l’hàbit de mantenir la posició d’un poder que no consentia discussions, amenaces ni desafiaments i que predicava una definició de ser un veritable espanyol cada cop més tancada. Amb el temps el jueu i el convers va ser substituïts pel protestant en els segles XVI i XVII, l’afrancesat en el XVIII, el liberal en la primera meitat del segle XIX, el republicà, el federalista o l’anarquista en la segona meitat del mateix segle, o pel roig en el segle XX, i el nacionalista no espanyolista en el segle XXI. D’aquesta manera, l’antisemitisme va generar una pauta i es va imposar com un estil que havia de marcar sempre al diferent, i impedir que sorgís una altra elit intel·lectual capaç de disputar a les classes dirigents el seu monopoli. La nit del franquisme va ser la perfecció d’aquesta llarga història. Molts, ingènuament, vam creure que amb el final dels franquisme s’acabava aquesta trista història…